El passat dissabte vaig tenir l’oportunitat de presenciar, per primera vegada, una competició d’escacs. Em declaro bastant ignorant en aquest tema i, per tant, desconec si sempre és així. Però a l’Institut Torras i Bages, que és el lloc on vaig rebre aquest “bateig”, es jugaven multitud de partides alhora.

Després de captar una mica l’ambient, vaig decidir centrar-me en una partida. Seguir 20 a la vegada no està al meu abast. Vaig anar a parar a un duel entre una nena i un nen, calculo que d’uns 7 o 8 anys. La nena era millor, i després d’uns minuts va deixar al seu rival amb només el rei. Ella, en canvi, tenia encara una torre i diversos peons, a més del seu propi rei. El noi, poc podia fer, més enllà d’intentar fugir dels atacs de la seva contrincant. Ella, encara sense gaire experiència, es va obsessionar a intentar eliminar el rei amb la seva torre, sense fer ús de la resta de peces, molt útils en situacions com la descrita.

Després de jugar al gat i al ratolí durant una estona, un dels organitzadors els va avisar que, si després de 50 moviments la cosa continuava igual, la partida acabaria en taules. La nena no va variar la seva tàctica, atacant només amb la torre, mentre que el nen, conscient que només podia aspirar a l’empat, es dedicava a fugir.

Al final, i jo crec que tots els presents ho sabíem, no va haver-hi variacions i la partida va acabar en taules. Llavors, i només en aquell moment, l’organitzador va explicar a la nena que havia tingut opcions per guanyar. No hauria estat lògic que li hagués dit abans, partint de la base que es tractava d’una persona neutral. Però... i els pares? En cap moment van tenir la temptació de dir a la seva filla què fer per guanyar una partida que tenia pràcticament a la butxaca. De fet, crec que el que més ganes tenia de parlar era jo mateix...

Entenc que és el normal. No tindria cap sentit que un pare, mare o qualsevol altra persona guiés a un nen o nena durant la partida. Es tracta d’un esport individual, d’un duel, i ho respecten fins al final. Tothom sap que un gran percentatge de l’aprenentatge està a l’errada. Però... passa el mateix a la resta d’esports? Tinc la sensació, o la certesa, que no és així. Veure un partit de futbol, de bàsquet o de qualsevol altre esport és sentir multitud d’ordres, d’entrenadors, de pares, de mares i, fins i tot, dels mateixos jugadors.

No cal dir que són esports diferents i que tots tenen la seva pròpia idiosincràsia. No vull censurar a aquells entrenadors que ordenen què fer als seus jugadors perquè entenc, en aquest cas, que no es tracta ni molt menys d’un acte de mala fe. Però no vaig poder evitar preguntar-me si és correcte donar ordres com “xuta”, “llença”, “passa la pilota” o “mira el teu company”. Possiblement, estem limitant l’aprenentatge dels nens dient què han de fer, com ho han de fer i quan ho han de fer.

La correcta presa de decisions és, sens dubte, una de les ensenyances que més es troba a faltar a l’esport base. Me n’alegro que als escacs això no passi i que tinguin la maduresa de deixar que els nens i nenes s’equivoquin. I insisteixo, que a aquest esport sigui absolutament normal no significa que ho sigui a la resta. I potser hauríem d’aprendre.