Arriba l’estiu. Més enllà dels comentaris sobre el ràpid que ha passat l’any, cosa que és certa, és una època desitjada per la majoria però que també ve acompanyada de mals de caps. I un d’ells, el més gran potser, és què fer amb els nens i nenes de la casa. La falta de conciliació familiar fa que s’hagin de prendre decisions prèvies. I s’ha de fer ja.

A mi, els pares i mares, m’agraden. No els considero violents, perillosos, ni crec que siguin “el pitjor de l’esport base”, aquesta frase que sembla que genera un consens absolut. Doncs no hi estic d’acord. Sí, m’he trobat alguns que eren peculiars, estranys, que s’enfadaven per decisions tècniques, amb els àrbitres, fins i tot que qüestionaven la meva metodologia. Però tot des del més absolut dels respectes i, cal remarcar-ho, eren casos molt concrets i aïllats.

El passat dissabte vaig tenir l’oportunitat de presenciar, per primera vegada, una competició d’escacs. Em declaro bastant ignorant en aquest tema i, per tant, desconec si sempre és així. Però a l’Institut Torras i Bages, que és el lloc on vaig rebre aquest “bateig”, es jugaven multitud de partides alhora.

No m’he equivocat. No hi ha cap errada. Les majúscules del titular són plenament meditades. Perquè, després d’haver viscut en directe la meva primera jornada d’esport dansa, tinc clar que estem parlant d’un esport amb majúscules.